L'Eixample
Fins al segle XIX la ciutat estava encotillada per les seves muralles medievals, per la qual cosa el seu creixement estava limitat. La situació va canviar quan es van enderrocar, i la ciutat va començar a expandir-se per la plana adjacent. Barcelona tenia un immens espai per construir i decorar, i calia un pla per ordenar l'ocupació urbanística d'aquest espai. Això es va materialitzar a mitjan segle XIX, amb l'aprovació del Pla Cerdà.
“ L’Eixample és la utopia feta quadrícula,
un espai on cada carrer és un camí d’aire i de llum
— Quim Monzó
El Pla Cerdà (1859) definia un Eixample amb un traçat ortogonal entre Montjuïc i el Besòs, amb un sistema de carrers rectilinis d'orientació nord-oest a sud-est, de 20 metres d'amplària, tallats per altres d'orientació sud-oest a nord-est paral·lels a la costa i a la serra de Collserola. Quedaven així delimitades una sèrie d'illes de cases de planta quadrada. El plànol preveia la construcció de diverses avingudes principals: la Diagonal, la Meridiana, el Paral·lel, la Gran Via i el passeig de Sant Joan; així com diverses grans places en les seves interseccions: Tetuan, Glòries, Espanya, Verdaguer, etc. També preveia l'obertura de tres grans avingudes al nucli antic de la ciutat: dos que connectarien l'Eixample amb la costa (Muntaner i Pau Claris) i una altra en sentit perpendicular que connectaria la Ciutadella amb Montjuïc. També preveia una sèrie de noves rondes que circumval·larien la ciutat antiga, al lloc deixat per les muralles: les rondes de Sant Pau, Sant Antoni, Universitat i Sant Pere.
Les edificacions es van projectar amb una planta octogonal marcada per la seva estructura quadrada de 113,33 metres, truncats els seus vèrtexs en forma de xamfrà de 14 metres —el que coneixem com a mansana—, per afavorir la circulació. Aquest disseny era absolutament singular respecte a les altres ciutats europees Els edificis havien de tenir una altura de 16 metres, i les illes de cases havien de tenir al seu interior un jardí. Cada barri tindria una església, un centre cívic, una escola, una guarderia, un asil i altres centres assistencials, mentre que cada districte tindria un mercat i, cada sector, un parc. No obstant això, la majoria d'aquestes disposicions mai no van arribar a realitzar-se, degut també a l'especulació immobiliària per aprofitar tot el sòl edificable i construir pràcticament a tot arreu.
L'Eixample, en els seus inicis, va ser sobretot una zona residencial on es van allotjar les famílies benestants després d'abandonar la part vella de la ciutat. Això va incidir en la gran presència d'obres arquitectòniques modernistes, projectades pels millors arquitectes d'aquell moment, i que avui són un important focus d'atracció turística. D'altra banda, entre finals del segle XIX i començaments del segle XX, es produïa un augment significatiu de la superfície de la capital catalana per l'annexió de diversos municipis adjacents, com Sants (1753), Sant Pere i Santa Caterina (1839), Poble-sec, Les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí de Provençals (1897) i Horta (1904). El desplegament del Pla s'allargà quasi bé un segle, però dos esdeveniments hi tingueren una notable incidència: l'Exposició Universal de 1888 i l'Exposició Internacional de 1992.
Els anys de la dictadura es van caracteritzar per un desenvolupament urbà desmesurat, que va consistir en la construcció desenfrenada d'habitatges barats, per absorbir la immigració procedent de la resta de l'Estat. La febre constructora va provocar la creació de nous barris, com el Carmel, Nou Barris, el Guinardó, la Vall d'Hebron, la Sagrera, el Clot o el Poblenou, sense una planificació urbanística prèvia, i amb unes característiques i condicions allunyades del rigor i gust arquitectònic del Pla Cerdà. Però l'especulació immobiliària va incidir també en l'Eixample. La reforma de les Ordenances Municipals efectuada el 1942, va permetre augmentar l'altura dels edificis respecte a l'amplada dels carrers: així, en carrers d'entre 20 i 30 m, es permetia incrementar l'altura fins a 25 m, equivalents a planta baixa i sis pisos, en lloc dels 16 m projectats. Aquest augment de l'edificabilitat va provocar unes diferències notables entre edificis construïts en diferents èpoques, i va provocar la presència de nombroses parets mitgeres que enlletgien l'espai urbà, problema que encara pateix la ciutat.
“ El somni de Cerdà es va veure desdibuixat per la cobdícia;
els espais oberts es van convertir en illes tancades i els edificis van créixer devorant l'aire
— Manuel Vázquez Montalbán
D'altra banda, entre 1957 i 1973, essent alcalde Josep Maria de Porcioles, el desenfrenament especulador de les grans operacions immobiliàries va facilitar l'aparició d'arguments que tractaven d'aconseguir encara més espai construït. El primer d'ells va ser que si els carrers tenien 20 metres d'ample, bé podia augmentar la fondària dels edificis en aquesta mateixa mesura, de manera que es va ocupar la zona central de les mansanes, amb edificacions baixes, destinades en la majoria dels casos a tallers i petites indústries, desapareixent amb això la major part dels jardins centrals. En aquesta època, els edificis van continuar incrementant la seva altura: s'hi podien afegir dos pisos addicionals, i si, a sobre d'aquests, s'hi construïa amb la façana enretirada cap a l'interior de l'edifici, encara se'n podien alçar dos més. Aquestes obres en els terrats de les finques, conegudes com a remuntes, es van dur a terme, la major part de les vegades, sense gens de respecte per l'estètica o les regles del disseny inicial, acabant de malmetre el paisatge urbà.
Remunta al carrer Aragó
