Bombardeig sobre Barcelona
El brunzit dels motors dels avions omple de nou el cel de Barcelona. És un dia qualsevol, però la població de la ciutat ja reconeix el so sinistre dels Savoia-Marchetti S.M.79 italians, que arriben des de Mallorca. Els vianants s'aturen, alguns miren cap amunt amb el pànic reflectit als rostres, mentre altres comencen a córrer desesperadament buscant un lloc segur. Les sirenes d’alarma, que han començat tard, empenyen la gent cap als refugis. De sobte cauen les primeres bombes, i les explosions sacsegen el terra. Edificis sencers s'esfondren en una pluja de runa i pols. Una columna de fum negre embolicada amb crits i gemecs comença a elevar-se per damunt dels terrats.
“ Els bombardejos a Barcelona no són només un acte de guerra, són la destrucció
d'una ciutat plena de vida, una ferida que el nostre poble portarà per sempre
— Antoni Rovira i Virgili
Barcelona era un dels principals centres industrials i polítics de la Segona República, i un important nucli de producció logístic i militar. A causa d'això, es va convertir en un objectiu estratègic per a les forces revoltades, i l'aviació italiana i alemanya, aliades de Franco, la van bombardejar repetidament. Les embestides van ser particularment cruels, ja que no només es van atacar objectius militars, sinó també la població civil, amb l'objectiu de desmoralitzar-la i destruir la seva capacitat de resistència. Els barcelonins van viure aquests atacs amb una por constant, amagant-se en refugis subterranis o als túnels del metro, que també van servir com a protecció.
Testimonis d'un bombardeig a l'Església de Sant Felip Neri
Durant la Guerra Civil, Barcelona es va convertir en un dels principals objectius dels bombardejos de l'aviació italiana i la Legió Còndor alemanya, aliats del bàndol franquista. La intensitat i freqüència dels bombardejos van portar a la necessitat urgent de crear infraestructures de protecció per a la població civil. La capacitat defensiva de la ciutat era limitada i les autoritats republicanes no comptaven amb un sistema de refugis organitzat, cosa que va obligar els ciutadans a prendre la iniciativa. Així, van sorgir comitès veïnals i grups de persones que, juntament amb tècnics i arquitectes, i l'ajuda de les brigades municipals, van començar a construir refugis a les zones més exposades. La tipologia variava, des de galeries subterrànies amb bancs i serveis bàsics, fins a refugis molt més complexos amb múltiples accessos, lavabos, instal·lacions d'aigua i ventilació.
Refugis antiaeris de Barcelona | Ana Sánchez
S'estima que, durant el conflicte, Barcelona va arribar a construir més de 1.400 refugis antiaeris repartits per tota la ciutat. Alguns han estat restaurats i oberts al públic. Entre els més coneguts destaquen el Refugi 307, situat al Carrer Nou de la Rambla i construït pels mateixos veïns del Poble-sec, amb més de 200 metres de túnels i capacitat per a centenars de persones. A la plaça del Diamant, el refugi 232, a 13 metres de profunditat, ha estat recuperat com a part del patrimoni històric del barri de Gràcia.
“ Els refugis eren com un ventre protector, però la por s'infiltrava fins a l'ànima.
Vam aprendre a viure amb el soroll de la destrucció
com a banda sonora de la nostra joventut
— Antoni Tàpies
La presó Model de Barcelona
L'edifici de la presó Model és un dels espais de memòria de la ciutat que recorda el patiment de les víctimes del règim. Durant el franquisme, la presó Model va ser un dels epicentres de la repressió, un espai d’empresonament massiu per a polítics, sindicalistes, intel·lectuals i altres dissidents. Construïda el 1904 com una presó moderna, durant la dictadura es va convertir en un lloc de patiment per a milers d’opositors al règim. Després de la Guerra Civil, el recinte estava saturat: només tenia capacitat per a 800 presos, però n'albergava més de 13.000. Les condicions eren extremadament dures, amb cel·les col·lapsades, malalties i una alimentació insuficient. Molts dels reclusos van ser jutjats de manera sumaríssima i condemnats a mort: entre 1939 i 1952 s’hi van executar 1.617 persones. Una de les víctimes més emblemàtiques va ser Salvador Puig Antich, executat el 1974. No obstant això, la presó també va ser un escenari de resistència: els presos polítics organitzaven activitats culturals i formació clandestina per mantenir viu l’esperit de lluita.
