El mirador del Rei Martí del Palau Reial
El Mirador del Rei Martí, a la Plaça del Rei de Barcelona, és una de les joies arquitectòniques que connecten la ciutat amb el seu passat medieval i el llegat dels reis de la Corona d’Aragó. Construït entre 1555 i 1570, aquest elegant mirador s’eleva des del Palau Reial Major, residència de monarques com Jaume I, Pere el Cerimoniós i Martí l’Humà. Tot i ser posterior a l’època de màxima esplendor del palau, el mirador reflecteix la continuïtat de la importància de Barcelona com a centre polític i cultural. La seva construcció va simbolitzar el desig dels governants d’observar i supervisar la ciutat des d’un punt elevat, com un gest de poder. Encara avui, aquest element arquitectònic conserva la seva imponent presència i recorda l’estreta relació entre la ciutat i la monarquia. Tot i que amb el temps la ciutat va perdre el seu protagonisme polític, el mirador del Rei Martí es manté com un símbol d’aquella època de glòria, un element que uneix l’arquitectura medieval amb la història viva de Barcelona.
La plaça del Rei
Tot i que amb el temps Barcelona va perdre el seu protagonisme polític, l’empremta dels reis perdura en espais com la Plaça del Rei, un dels llocs més emblemàtics. Aquest emplaçament era la seu del poder comtal i reial a la ciutat. Es tracta d'una plaça monumental, envoltada per edificis gòtics i renaixentistes i tancada per tots els costats excepte per l'extrem sud-oest, per on es comunica amb la Catedral mitjançant la Baixada de Santa Clara i amb el carrer de la Llibreteria a través del carrer del Veguer. Conserva la disposició rectangular derivada del projecte d'urbanització que es va dur a terme durant el regnat de Martí l'Humà, a la segona meitat del segle XIV. Aquest projecte es proposava fer una plaça allargada on poder-hi celebrar torneigs i eliminar el mercat que s'hi feia tradicionalment. A la plaça s’hi reunien els ciutadans per escoltar proclames reials o assistir a celebracions públiques.
Durant l’edat mitjana, Barcelona era un dels centres neuràlgics de la Corona d’Aragó. Barcelona, sota els reis, va ser un centre polític, cultural i de comerç marítim, i el Palau Reial Major era el cor d’aquest univers. No només era la residència dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó, sinó també el lloc des d’on es gestionaven afers d’estat, es rebien ambaixadors i es celebraven grans cerimònies. Es té documentació del nom de Palau Major per primera vegada l'any 1116, i fou anomenat així per diferenciar-lo del Palau Reial Menor, que s'aixecava vora la plaça de Sant Miquel, darrere la Casa de la Ciutat, i que fou enderrocat el 1847.
El Palau es compon bàsicament de tres recintes. El Saló del Tinell —antigament anomenat la Sala del Borboll—, fet construir pel rei Pere el Cerimoniós entre els anys 1359 i 1362 al mestre d'obres Guillem Carbonell. És un bell exemple del gòtic català de caràcter civil. En una banda de la paret interior hi ha una pintura mural que representa la conquesta de Mallorca, bastant ben preservada. Adossada al Tinell hi ha la Capella palatina de Santa Àgata, construïda l'any 1302, i el Verger, un jardí amb porxos amb dependències al voltant.
Altres edificis notables completen la plaça. El costat sud-est conté la casa Padellàs, seu del Museu d'Història de Barcelona, un casal gòtic que fou traslladat des del carrer dels Mercaders a l'obrir-se la Via Laietana. El costat oest està ocupat pel renaixentista Palau del Lloctinent, del segle XVI. Al subsòl de la plaça s'hi poden visitar els més de 1000 m2 de restes romanes. Del 1853 al 1935, quan es van descobrir les restes romanes, hi havia una font neogòtica dissenyada per l'arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó. En aquest mateix espai, alhora, hi va haver durant molts anys una de les columnes del Temple d'August, que avui es pot visitar al pati del Centre Excursionista de Catalunya, al carrer del Paradís.
