La colònia del Mons Tàber

Restes del Temple d'August 

El Mont Tàber és un petit turó situat al barri Gòtic de Barcelona, a tocar de la plaça de Sant Jaume, a escassos 16,9 m sobre el nivell del mar. És difícil de percebre per les edificacions de la ciutat, però el pendent dels carrers adjacents, com la baixada de la Llibreteria, la baixada de Santa Eulàlia o les escales del pla de la Catedral, permet notar la diferència de cota entre el punt més elevat i els terrenys més baixos del voltant. El seu cim està assenyalat per una pedra de molí al carrer Paradís, davant de la seu del Centre Excursionista de Catalunya. En aquest punt, al segle I dC, els romans van aixecar-hi el temple d'August, un edifici d'uns 35 metres de llarg per 17,5 d’amplada —unes dimensions considerables per la mida reduïda del nucli urbà d'aquell temps—, i al voltant d'aquest emplaçament van instal·lar la seva ciutat. Del temple, avui se'n conserven quatre columnes d'ordre corinti, de 12 metres d'alçada.  


“ A cada ciutat romana, per petita que sigui, hi ha el cor de Roma 
– Horaci 


Els romans van arribar a l'actual territori català el 218 aC, quan un exèrcit comandat per Corneli Escipió desembarcà a Empúries amb la finalitat de convertir-la en una base de suport militar en la llarga lluita pel domini de la Mediterrània que Roma sostenia amb els cartaginesos. En els anys de trànsit entre el segle III i II aC, aquest procés colonitzador va anar avançant per una àmplia zona del territori, ocupant els assentaments ibers, que de mica en mica van anar convertint-se en ciutats plenament romanes. Una d’aquestes ciutats va ser la ibèrica Barkeno, que els  romans van anomenar Bàrcino. Des de l'emplaçament escollit, el petit promontori del Mons Tàber, els romans dominaven la plana, regada pels rius Besòs i Llobregat, així com per les rieres que baixaven de Collserola. L’aigua va ser el recurs que va impulsar el desenvolupament de la ciutat. 

Bàrcino va prendre la forma de castrum —la típica estructura de les ciutats romanes—, és a dir, d’un campament militar emmurallat, amb un fòrum al centre —l’actual plaça de Sant Jaume—, l'espai dedicat a la vida pública i als negocis, del qual sortien dos carrers en forma de creu, el cardus i el decumanus, que conduïen a les quatre portes d’accés. El cardus maximus creuava la ciutat d’est a oest, els actuals carrers Llibreteria i Call, amb les portes Sinistra i Dextra als extrems. Per la seva banda, el decumanus maximus, ho feia de nord a sud, els actuals carrers Bisbe, Ciutat i Regomir, amb les portes Praetoria, —ara Portal del Bisbe— i Decumana, als extrems. Aquesta estructura encara es conserva avui dia. 


Era una ciutat petita comparada amb altres ciutats de la península. En la seva màxima esplendor va assolir els 2.000 habitants. En els espais delimitats per aquests carrers i les muralles hi havia construïdes les domi —les cases—, un teatre, les termes i altres edificis públics com el fòrum o el mateix temple. No hi ha constància que s'hi construïssin grans edificis com un amfiteatre o un circ, ja que era una ciutat de mida molt reduïda on la vida quotidiana estava bastant limitada. 

Necròpolis romana de la Vila de Madrid

Extramurs hi havia els cementiris. En el món romà estava prohibida la inhumació a l'interior de les ciutats, i generalment les famílies adinerades construïen monuments funeraris en els camins d'entrada, amb plaques que recordaven el nom del llinatge i del difunt. A Bàrcino hi ha evidències arqueològiques de necròpolis al voltant de les vies que arribaven a la ciutat, com les descobertes arran de los obres de reforma de les Drassanes de Barcelona a la dècada del 2010, restes que s'han datat entre els segles I i IV dC. També s'han descobert restes d'una necròpolis romana a la plaça de la Vila de Madrid, avui dia restaurada a l'aire lliure, que conserva 85 elements funeraris —cupae, ares, esteles, cobertes de tegulae o d'àmfora...—, sobretot dels segles II i III dC. 

El mosaic romà de les Tres Gràcies (s.III)

El mosaic de les tres Gràcies, procedent de l’antic convent de l’Ensenyança, està datat entre els segles III-IV dC. Les tres figures apareixen nues sobre un fons blau i un sòl de color siena. La figura central està d’esquenes i amb el braços cobreix els pits de les seves companyes al deixar-los descansar sobre les seves espatlles. Les figures laterals duen a les mans dues roses amb fulles i tija. En la mitologia clàssica, les tres Gràcies o Càrites (Eufròsine, Talia i Aglaia) representaven l’alegria i la bellesa, i formaven part dels seguicis d’Apol·lo o de Venus. Apareixien amb una rosa, una branca de murtra o una poma a les mans, com a símbols inspiradors de les arts.  


Potser t'agraden aquestes entrades

Missatges més recents Missatges més antics