.jpg)
Església de Santa Maria del Mar
Al segle XIV la ciutat de Barcelona s'havia convertit en una de les principals potències del Mediterrani gràcies a l'expansió marítima de la Corona d'Aragó. Mentre al barri veí era el centre eclesiàstic i polític, al barri de la Ribera —anomenat així per la seva proximitat al mar— s'hi concentrava bona part de la població vinculada a l'activitat portuària: des d'artesans, mariners i pescadors, fins a pròspers mercaders que s'havien enriquit gràcies al comerç marítim. En poc temps, l'antiga església parroquial del barri, una modesta construcció romànica anomenada Santa Maria de les Arenes, havia quedat petita, i amb el vistiplau de les autoritats eclesiàstiques es va decidir substituir-la per una de més gran que representés l'esplendor comercial del moment. Així va néixer Santa Maria del Mar.
“ Les parets de la catedral no són només pedres i morter,
són els fonaments que sostenen el cor de la comunitat
— Guillermo de Saint-Thierry
Santa Maria del Mar es va començar a construir l'any 1325, i va ser finalitzada en només 54 anys. La rapidesa en la seva construcció posa de manifest l'esforç col·lectiu i la determinació que la van fer possible. El rei Pere III el Cerimoniós i altres prohoms del barri en van impulsar les obres aportant grans donacions, mentre que gremis i obrers com ara calders, fusters o vidriers van contribuir amb la seva mà d'obra a erigir un dels símbols de la ciutat. En la construcció hi va participar activament tota la població de la Ribera, en especial els descarregadors del moll, anomenats bastaixos, els quals portaven, carregades a l'esquena, una a una, les enormes pedres destinades a la construcció de l'església, des de les platges, on hi havia els vaixells que les portaven a Barcelona, fins a la mateixa plaça del Born. La porta principal de l'església homenatja els bastaixos que van ajudar a construir-la.
En contraposició a la catedral, que per aquelles mateixes dates també s'estava construint, i que estava associada a la monarquia, a la noblesa i a l'alt clergat, Santa Maria del Mar pertanyia als feligresos del barri, únics responsables materials de la seva construcció. Durant els seus quasi set-cents anys d'història, Santa Maria del Mar ha patit nombrosos episodis que l'han posat en perill. El terratrèmol de 1428 va causar l'esfondrament de la rosassa provocant algunes morts per la caiguda de les pedres, però una de les desfetes més importants va tenir lloc quan la majoria de les imatges i l'altar barroc, afegits durant els segles següents, van ser cremats l'agost de 1936, a l'inici de la Guerra Civil Espanyola, durant un incendi provocat per un grup d'anarquistes.
.jpg)
La Catedral de Barcelona | Ralf Roletschek
Entre els segles XIII i XV, més o menys a la mateixa època que es construia Santa Maria del Mar, també es construia la catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia, seu de l'arquebisbat de Barcelona. Es va construir al mateix lloc on hi havia hagut una catedral romànica, i encara abans, una de paleocristiana. La dedicació del temple a la Santa Creu, molt poc habitual, és una de les més antigues del món cristià i probablement es remunta a mitjan segle VII. La veneració de Santa Eulàlia, copatrona de la ciutat, es coneix des del 877, quan el bisbe Frodoí va trobar-ne les restes prop de Santa Maria de les Arenes i les va traslladar solemnement a la catedral. L'edifici està format per tres naus gòtiques de la mateixa altura, que des del fals creuer les naus circulars s'uneixen en girola, passant per darrere del presbiteri i formant un arc semicircular, on s'allotgen nou capelles; per sobre d'aquestes capelles hi ha grans vitralls i un fals trifori des d'on es poden veure les claus de volta a una distància d'uns tres metres. La façana i el cimbori, d'estil neogòtic, són moderns, dels segles XIX i XX.
Santa Eulàlia, una jove màrtir cristiana del segle IV, és considerada la patrona original de la ciutat. Segons la llegenda, va ser torturada i executada pels romans per la seva fe, i la seva història va inspirar una devoció intensa durant segles, especialment entre les classes populars. No obstant això, al segle XVII, la influència de la Mare de Déu de la Mercè va créixer notablement, fins a ser ser declarada copatrona de Barcelona el 1687 després que, segons la tradició, intercedís per alliberar la ciutat d’una plaga de llagostes. Aquesta devoció va ser impulsada per les autoritats eclesiàstiques i polítiques, atès que la Mercè estava associada amb l’ordre religiosa dels Mercedaris, més alineada amb els interessos del poder. Amb el temps, la Mercè va anar guanyant protagonisme, especialment amb la creació de la Festa Major en el seu honor el 1871, convertint-se en la patrona principal. Malgrat això, Santa Eulàlia continua sent venerada, i el seu nom s’associa encara amb la tradició i l’esperit de resistència popular. La dualitat entre ambdues figures perdura com un reflex de la rica història barcelonina.
La basílica de la Mercè
La Basílica de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat, és una església d'estil barroc a la Plaça de la Mercè del Barri Gòtic de Barcelona. Va ser construïda entre 1765 i 1775 sota la direcció de l'arquitecte Josep Mas i Dordal en substitució d'un temple gòtic. L'Orde de la Mercè es va fundar a Barcelona el 1218, gràcies a l'impuls de Pere Nolasc i Ramon de Penyafort i el suport de Jaume I. Inicialment era una confraria que es cuidava de l'Hospital de Santa Eulàlia i al rescat de captius, amb una organització propera a un orde militar. Gràcies a la intervenció del bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, el papa Gregori IX la va aprovar com orde religiós l'any 1235. Sembla que el mateix Pere Nolasc va adquirir el 1232 uns terrenys que havien estat anteriorment propietat de Jaume I, situats entre la ciutat vella i el mar. Entre el 1249 i 1267 es va aixecar la primera església de l'Orde Mercedari, dedicada a la Mare de Déu, precursora de l'actual. Amb el temps, la popularitat i devoció a la mare de Déu havia crescut molt, fet que va condicionar l'ampliació del temple. Finalment, la comunitat mercedària va acordar enderrocar l'església medieval i bastir el temple actual.
El Palau Episcopal
